Ajuntament de Barcelona

Quercus ilex

Hortes de Sant Bertran i escales de Forestier

    Nom català: 
    Alzina
    Nom castellà: 
    Encina
    Nom anglès: 
    Evergreen oak
    Sinònims botànics: 
    Quercus gramuntia
    Observacions: 

    L’estat de conservació d’aquesta espècie segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) és poc preocupant.

    Característiques de l'espècie
    Família: 
    Fagàcies
    Origen: 
    Litoral de la regió mediterrània
    Hàbitat: 
    Bosc en zones amb més de 500 mm de precipitació mitjana
    Característiques: 

    Arbre perennifoli de 8 a 15 m d'alçada, amb una amplada de capçada entre els 8 i els 10 m.

    La fulla, simple dentada, fa entre 4 i 7 cm i és de color verd fosc brillant a l'anvers i verd blanquinós al revers. S'assembla a la fulla del grèvol.

    Les flors són groguenques, agrupades en aments penjants les masculines i solitàries les femenines.

    Els fruits són glans petites, entre 2 i 3 cm de llargada, i de color marró clar.

    De jove sol formar mates arbustives que es confonen amb el cascall (Quercus coccifera); de vegades, per condicions climàtiques o edàfiques del lloc, es queda en estat arbustiu.

    Època de floració: 
    Abril-maig
    Època de fructificació: 
    Principi de tardor
    Usos i propietats: 

    Tradicionalment s’ha fet servir la fusta de l’alzina com a combustible (especialment com a recurs per al carboneig). La seva duresa i resistència a la putrefacció la fan molt apreciada per a fusteria (mobles, eines agrícoles, vaixells, rodes de carro, etc.) i construcció (bigues i pilars).

    Les glans s’usen per alimentar porcs i les més dolces poden ser consumides pels humans (torrades, com a fruits secs o com a farines). En alguns llocs d'Extremadura s'elabora licor de glans, per al consum humà.

    Diverses parts de la planta han estat usades tradicionalment en medicina popular.

    Els tanins obtinguts de l’escorça són usats en adoberia, especialment al Marroc.

    A més d'aquests usos, l'alzina, una espècie molt longeva, és sovint cultivada en jardineria amb finalitats ornamentals, ja que admet la retallada, gairebé topiària, com es pot observar en molts punts de Barcelona (plaça Dant, Teatre Grec...). Si bé és usada en jardineria urbana, cal tenir en compte que la seva sensibilitat a les plagues i les malalties augmenta respecte de quan creix al bosc.

    El creixement dels exemplars joves és millor si es troben en zones semiombrívoles (tot i que posteriorment poden estar a ple sol).

    Història i curiositats: 

    El nom científic de l'alzina, Quercus ilex, està format pel nom de gènere Quercus, del celta *quercuez, "roure, alzina" —literalment "arbre formós", de *quer, "formós, elegant", i *cuez, "arbre"—, i el terme llatí ilex, "alzina". L’alzina és un dels tres arbres principals usats per localitzar les tofoneres per la relació simbiòtica que té amb les tòfones. L'alzina, un dels arbres autòctons que formen el bosc mediterrani, és l'espècie forestal que més territori ocupa a la Península Ibèrica: uns 3 milions d'hectàrees.

    Més informació: 

    LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. (2 vol.) Madrid: Mundi-Prensa, 2001

    THE ROYAL HORTICULTURAL SOCIETY. Enciclopedia de plantas y flores. Barcelona: Grijalbo, 1996

    http://www.asturnatura.com

    http://www.rhs.org.uk