Ajuntament de Barcelona

Les plantes aquàtiques

Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer

    lliri groc

    La majoria de plantes que viuen arrelades a la terra són incapaces de resistir les condicions d’un medi negat en aigua. En canvi, les plantes aquàtiques estan adaptades a la vida a l’aigua o en medis molt humits.

    Hi ha una gran diversitat de plantes superiors aquàtiques anomenades hidròfites que viuen en aigua dolça i també salina. Una proporció molt gran de plantes aquàtiques viuen en llacs, estanys, basses i aiguamolls (lotus, mansega) o en rius de corrent lent (Callitriche obtusangula), mentre que d’altres viuen en aigües corrents i en aigua salada com als estuaris, les albuferes o el mar (posidònia). Les plantes aquàtiques es poden classificar segons el seu grau d’immersió: algunes viuen totalment submergides arrelades al fons  (Potamogetum crispus, Elodea canadensis); altres suren lliurement i es desplacen segons els corrents d’aigua o el vent , ja sigui per la superfície (llentia d’aigua), o per sota (urticulàries); i altres plantes submergides estan ancorades al fons mitjançant arrels i part de les seves tiges, les fulles i les flors emergeixen de l’aigua, com ara la majoria de les que es poden observar als estanys dels jardins de Mossèn Cinto Verdaguer (nenúfar, lliri d’aigua i flor de lotus).

    Les plantes aquàtiques tenen un paper important en els ecosistemes aquàtics, ja que proporcionen de forma directa o indirecta menjar, protecció i una gran varietat d’hàbitats per a un elevat nombre d’organismes i faciliten el manteniment de l’aigua neta i oxigenada. Aquestes característiques i la bellesa de les flors d’algunes ha fet que s’usin en estanys i basses de nombrosos espais verds i intervencions paisatgistes. 

    Característiques: 

    Per adaptar-se al medi aquàtic les plantes presentes unes característiques especials. Les submergides són permeables i absorbeixen nutrients i intercanvien els gasos directament de l’aigua. Les que tenen part del seu cos fora de l’aigua posen poca resistència a la pèrdua d’aigua, en contraposició a les plantes adaptades a ambients secs, com les xeròfites, per la qual cosa els recobriments impermeabilitzants de les fulles i la tija son mínims i tenen els estomes oberts i disposats superficialment.

    La major limitació de les plantes aquàtiques, principalment de les que viuen ancorades al fons, és proveir-se de l’oxigen necessari per a la respiració de les arrels. És per això que moltes tenen el cos (tiges i fulles) ple d’espais buits que són autèntics canals de circulació de l’aire des de l’atmosfera fins a les arrels i que alhora els permeten surar o mantenir-se dretes dins de l’aigua, com és el cas dels nenúfars i la flor de lotus. En el cas dels arbres, com el xiprer dels pantans, presenten arrels especials respiratòries, anomenades pneumatòfors, que emergeixen de l’aigua per captar l’oxigen. Altres arbres, com els pollancres, tenen a la part baixa del tronc uns porus (lenticel·les) per on capten l’aire. Les aquàtiques que suren, com la llentilla d‘aigua, tenen sota les fulles petites càmeres plenes d’aire que els fan de flotadors.

    Un altre aspecte important de l’adaptació de les plantes a medis negats i pantanosos és la realització de processos bioquímics que eviten l’acumulació dels productes tòxics propis de les condicions de medis mancats d’oxigen o anaeròbics.

    La bellesa de les plantes aquàtiques amb floracions espectaculars, les possibilitats d’acolliment de fauna molt diversa i la seva capacitat d’enriquir el medi aquàtic amb oxigen i alhora reduir els nivells de nutrients i contaminats fa que siguin molt utilitzades en paisatgisme, en jardineria i per regenerar aigua contaminada. Per a aquesta funció, es construeixen zones humides artificials per on es fa passar l’aigua contaminada per extreure’n substàncies minerals i orgàniques i metalls pesants. Un aplicació actual és la creació de piscines ecològiques amb plantes aquàtiques per depurar l’aigua.

    Les més emprades en jardineria són el lliri d’aigua, de flors grans i blanques, el lliri groc, de flors grogues, la pontedèria, de flors blaves, i la flor de lotus, de flors de color blanquinós o rosat. Destaca entre totes el nenúfar (Nymphaea), amb les seves brillants fulles i flors de colors diversos segons les varietats. Tots els nenúfars cultivats a Catalunya són espècies procedents de la hibridació entre laNymphea alba, la nimfea autòctona i diverses espècies de nimfees tropicals.

    Les plantacions en estanys o zones humides es fa a diferents profunditats aprofitant els nivells segons les necessitats de cadascuna de les plantes aquàtiques o bé en testos que es posen dins de l’aigua.

    Història i curiositats: 

    Les plantes aquàtiques són una font alimentària humana important: arròs (que originàriament no era una planta aquàtica), arròs salvatge, zitzània, créixens, rave japonès... Aquests tipus de plantes tenen un paper cabdal en l’alimentació d’àmplies àrees del mon, com el sud-est asiàtic.A més de servir d’aliment, hi ha moltes plantes aquàtiques que des de l’antiguitat s’han usat com a materials de construcció, per fer teulades, mobles i vaixells, com a primeres matèries per a processos industrials i tèxtils i com a adobs per a l’agricultura.

    Reporten grans beneficis, ja que ajuden a mantenir l’aigua neta i a recuperar l’aigua pol·luïda, encara que també poden produir perjudicis si es desenvolupen excessivament, per exemple obstruint canals de navegació, interferint en les piscifactories, tornant l’aigua no potable, etc.

    Nimfa groga
    Nimfa groga
    Nimfa
    Nimfa
    Nimfa
    Nimfa
    Pontedèria
    Pontedèria
    Lliri d'aigua
    Lliri d'aigua
    Nimfa groga Nimfa groga Nimfa Nimfa Nimfa Nimfa Pontedèria Pontedèria Lliri d'aigua Lliri d'aigua