Ajuntament de Barcelona

Les escales de Forestier

Hortes de Sant Bertran i escales de Forestier

    Les escales de Forestier

    L’enjardinament de Montjuïc es deu en bona mesura a l’enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier (1861 – 1930), un dels millors paisatgistes internacionals de la seva època que introduí el concepte de jardins mediterranis a la ciutat de Barcelona. Amb motiu de l’organització l’Exposició d’Indústries Elèctriques del 1917, que finalment acabà sent l’Exposició Internacional del 1929, J.C.N. Forestier fou contractat per Francesc Cambó, comissari de la projectada exposició, per fer l’enjardinament de part de la muntanya i el seu condicionament.

    Forestier concebé l’escalinata, situada al final del passeig de les Bateries i encara inacabada, com a accés a la projectada secció marítima i element de connexió amb altres parts de l’exposició. Donat que el terreny era molt abrupte, va organitzar la urbanització de la zona de Miramar en terrasses connectades mitjançant escales, formant una escalinata majestuosa i imponent. Les obres, però, es van aturar quan es va desestimar la secció marítima de l’exposició.

    Característiques: 

    J.C.N. Forestier va ser contractat per l’Ajuntament de Barcelona per dissenyar i executar l’enjardinament del parc de Montjuïc. Les obres es van iniciar entre 1915 i 1916 amb el projecte del parc de Laribal, d’inspiració àrab i on s’integrà la vegetació ja existent. Forestier va aprofitar el pendent de 32 metres per dissenyar terrasses, escales i salts d’aigua que portaven a camins i placetes amb bancs on poder descansar. També va projectar els jardins d’Amargós, que reben aquest nom en homenatge a qui va fer el primer projecte d’urbanització de la muntanya de Montjuïc. Aquests jardins es configuren en diverses terrasses prenent com a model els antics jardins de Babilònia. Actualment es coneixen com a jardins del Teatre Grec en referència al teatre a l’aire lliure projectat l’any 1920 per Ramon Reventós en el sòl d’una antiga pedrera. Els jardins d’Amargós acollien un important roserar i es van idear per connectar els de Laribal amb els palaus de l’Exposició Internacional de la part baixa de la muntanya, al passeig de Santa Madrona, havent de salvar un gran desnivell de més de 15 metres. La gran escalinata imperial de pedra s’ocupava de superar les diferències de cota entre les terrasses.

    El jardí de l’Umbracle, dins el recinte de l’exposició, i els jardins de la plaça d’Armes, actualment de Miramar, es deuen també a Forestier.

    El jove arquitecte català Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó, 1891 – Barcelona, 1981), que l’any 1917 es va convertir en director dels Parcs Públics i Arbrat de Barcelona, fou deixeble seu i s’encarregà de dirigir i donar continuïtat a la seva obra.

    Història i curiositats: 

    Forestier va projectar també l’enjardinament de l’avinguda d’Amèrica de l’exposició (actualment avinguda de Maria Cristina) amb fileres de plàtans de copa retallada en forma de cubs. Aquesta va ser la seva darrera intervenció a la ciutat de Barcelona: fou acomiadat pel primer Ajuntament del règim de la dictadura de Primo de Rivera (1923).

    En el seu llibre Montjuïc, la muntanya de la ciutat l’urbanista Estanislau Roca explica que l’adveniment de la dictadura i la crisi econòmica propiciaren l’aparició d’un projecte de ciutat-jardí que feia arribar les parcel·les privades fins a les portes mateixes dels palaus. Si això hagués prosperat, hauria suposat un pas enrere en la recuperació de la muntanya per a la ciutat tal com havia imaginat Forestier i hagués pogut hipotecar el futur de la major part de Montjuïc, fent-li perdre el caràcter públic.

    Rubió i Tudurí, que havia estat des del començament ajudant incondicional de Forestier, fou designat director dels Parcs Públics de l’Ajuntament de Barcelona i durant vint anys (del 1917 al 1937, en què s’exilià voluntàriament a França), va recuperar les poques zones verdes que quedaven a la ciutat. Amb un programa d’adquisicions va estructurar un cinturó de parcs establerts en tres cercles concèntrics que s’estenia des del parc de la Ciutadella fins al de Montjuïc, passant pels parcs del Guinardó, el Park Güell i la font del Racó; a l’exterior hi havia el gran parc de Collserola i dos parcs fluvials a l’entorn dels rius Besòs i Llobregat. De les obres de Rubió i Tudurí cal destacar el Jardí d’Aclimatació de Montjuïc, fet l’any 1930 en la parcel·la que havia ocupat el pavelló d’Itàlia i Suècia de l’exposició del 1929, la plaça de Francesc Macià, els jardins del Palau de Pedralbes i la plaça Gaudí. L’herència de Forestier preservada per Rubió i Tudurí ha estat un concepte de jardineria renovador i original, de gran influència en la jardineria i el paisatgisme barcelonins posteriors.

    Cal destacar també l’aportació de Forestier a la diversitat botànica de la ciutat amb la introducció d’algunes espècies exòtiques, que havia conegut gràcies als seus treballs a Amèrica: la tipuana (Tipuana tipu), la bellaombra (Phytolacca dioica), la xicranda (Jacaranda ovalifolia)...

    Posteriorment, en els anys setanta del s. XX, la muntanya va acollir tres nous jardins, dedicats a poetes (Mossèn Costa i Llobera, Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Maragall), i el mirador de l’Alcalde. La segona embranzida urbanitzadora de Montjuïc va arribar com a conseqüència de la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics d’estiu el 1992, renovant i augmentant els equipaments esportius i els elements artístics i urbanitzant zones ocupades abans per barraques i abocadors.

    Actualment, l’Ajuntament té com a objectiu convertir la muntanya en el gran parc central de Barcelona. Per aconseguir-ho hi ha projectes per millorar els accessos, potenciar el transport públic, limitar el trànsit rodat i ordenar el paisatge i les connexions amb els barris situats a banda i banda de la muntanya, definint-la en tres estrats ordenats (de baix a dalt: parc de la cultura, parc de l’esport, parc de la muntanya).

    En Forestier i Montjuïc

     

     

    ROCA, Estanislau. (2011, 8 de Març). Montjuic, la muntanya de la ciutat. Conferència feta en el cicle organitzat per l'Aula d'Ecologia.

    Més informació: 

    DIVERSOS AUTORS. Montjuïc, parc central. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006

    LECLERC, Bénédicte (dir.). Jean Claude Nicolas Forestier, 1861 – 1930. Du jardin au paysage urbain. Actes du Colloque international sur J.C.N. Forestier, Paris, 1990. París: Picard, 1994

    ROCA, Estanislau. Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000

    SOBREQUÉS i CALLICÓ, Jaume (dir.). Història de Barcelona (8 volums). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991-1992

    http://www.raco.cat/index.php/Espais/article/viewFile/91420/159272

    http://www.bcn.cat/publicacions/b_mm/bmm61/bmm61_qc47.htm

    http://w110.bcn.cat/portal/site/MediAmbient?lang=ca_ES

    http://w110.bcn.cat/portal/site/MediAmbient/menuitem.0d4d06202ea41e13e9c...