Ajuntament de Barcelona

Espècies singulars

Jardins de Mossèn Costa i Llobera

    Agave victoria-reginae

    Els jardins de Mossèn Costa i Llobera estan dedicats de forma especial a les plantes suculentes, i molt remarcablement a les cactàcies, però també acullen exemplars molt interessants de palmeres (washingtònies, palmeres datileres, margallons) i cícades (Cycas revoluta, Encephalartos altensteinii). Aquestes plantes es caracteritzen pel seu tronc sense branques acabat en una gran corona de fulles compostes.

    La privilegiada situació d’aquests jardins fa que gaudeixin d’un microclima especial, més càlid que la resta de la ciutat, adient per a les plantes de climes tropicals, subtropicals, desèrtics i semidesèrtics. Algunes de les espècies exhibides són molt poc freqüents en col·leccions botàniques (com ara l’Echinopsis atacamensis). El fet que algunes de les plantes d’aquest indret estan en situació vulnerable (Encephalartos altensteinii) o amenaçada (Cephalocereus senilis, Agave victoriae-reginae) en els seus hàbitats naturals confereix als jardins un paper important de conservació d’espècies amenaçades i en risc de desaparició.

    Característiques: 

    Les cícades són un grup de plantes molt antic format per tres famílies botàniques (cicadàcies, estangerícies i zamiàcies) que poden arribar a tenir una gran alçada. Se les considera fòssils vivents perquè les seves característiques no han canviat durant milions d’anys. Van ser un dels components majoritaris de la vegetació durant el Juràssic (de 200 a 146 milions d’anys aC), però actualment són rares, centrades bàsicament a les zones tropicals i subtropicals i fins i tot en àrees semidesèrtiques i àrides. Generalment, les espècies d’aquest grup, són resistents a la sequera i poden créixer en terrenys sorrencs i rocosos, assolellats o penombrosos o amb una alta salinitat. És precisament l’habilitat d’aquestes plantes per adaptar-se i viure en llocs secs i amb menys diversitat vegetal i la seva gran longevitat el que han permès que sobrevisquin fins a l’actualitat, tot i ser de creixement molt lent i de reproducció infreqüent.

    Un percentatge considerable de cícades apareixen a la llista vermella d’espècies en perill de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) i un bon nombre estan en risc d’entrar-hi.

    En aquest punt d’interès podem contemplar dos exemplars de cícada, de creixement extraordinàriament lent: una Cycas revoluta, originària del Japó i molt usada com a planta ornamental, i una Encephalartos altensteinii, originària de la costa sud-africana. Les cícades són plantes dioiques, és a dir, que tenen els òrgans reproductors masculins i femenins en plantes diferents. Com es pot veure, en la Cycas revoluta els masculins són grans cons semblants a les pinyes de les coníferes i els femenins són fulles de color groguenc molt piloses que a la base tenen els òvuls de color ataronjat.

    En aquest punt del jardí podem observar també tres interessants exemplars sud-americans de suculenta: dues cactàcies (l’Echinopsis atacamensis, inusual en col·leccions, i el caps de vell, amenaçada en el seu hàbitat natural) i una agavàcia (l’Agave victoriae-reginae, en perill d’extinció a la natura per l’alta comercialització il·legal).

    L’Echinopsis atacamensis, originari del desert d’Atacama, a Amèrica del Sud, és un cactus columnar de flors blanques que pot arribar als 10 m d’altura, caracteritzat per les nombroses espines, força grosses (de 4 a 14 cm de llargada).

    El Cephalocereus senilis (anomenat “caps de vell” en català), procedent de la zona de Guanajuato i Hidalgo, a Mèxic, és també un cactus columnar amb flors vermelles, blanques o grogues (que poden no aparèixer fins als 10 o els 20 anys d’edat de la planta) i uns pèls llargs blancs molt vistosos que li serveixen per protegir-se de la radiació solar intensa i li donen l’aspecte de la barba dels ancians (d’aquí el nom popular). Aquests pèls formen una capa que en alguns exemplars és prou densa com perquè cobreixin tota la planta, amagant les espines, rígides i de color groc.

    L’Agave victoriae-reginae, natural del desert de Chihuaha, a Mèxic, és una planta suculenta molt popular com a planta ornamental per les seves fulles crasses, curtes i gruixudes (de 15 a 20 cm de llargada per 4 a 6 cm d’amplada), amb unes marques blanques als marges que li donen una aparença polièdrica. En tota la vida només floreix una vegada (de juny a agost), formant un tub floral d’aproximadament 1,8 m d’alçada, i mor després d’haver florit.

    Història i curiositats: 

    Aquests jardins esdevenen una privilegiada aula a l’aire lliure que permet conèixer les estratègies d’adaptació de plantes de diverses famílies botàniques per sobreviure en condicions de sequera extrema.

    Les suculentes són plantes que han reduït a la mínima expressió les seves fulles convertint-les en punxes, que han desenvolupat sistemes radiculars extensos per captar l’aigua o que l’emmagatzemen en diversos òrgans del seu cos com fulles, tiges o arrels.

    Entre les nombroses especies de suculentes dels jardins de Mossèn Costa i Llobera destaquen exemplars d’Aloe ferox i dents de cocodril (Aloe brevifolia) sud‐africans, Cylindropuntia rosea mexicanes, aïzoàcies africanes, exemplars de Xanthorrhoea australians, Euphorbia resinifera del Marroc, Cereus jamacaru brasilers de gran tamany o cactus barril com el Ferocactus glaucescens de l’estat mexicà de Querétaro, entre d’altres. Els jardins ofereixen una amplia col∙lecció de cactus del gènere Echinopsis, com els Echinopsis santiaguensis, que són oriündes de Sudamèrica (de l’Argentina, Xile, l’Equador, Bolívia, el Brasil, l’Uruguai o el Paraguai). Creixen en terrenys sorrencs i de graves i destaquen per la grandària i bellesa de les seves flors. Poden presentar una forma arbòria o de globus i tenen un tub floral especialment alt. També destaquen els exemplars del gènere Echinocactus (cactus mexicans i del sud dels Estats Units), que presenten una mena de llana a la part superior del cos, on neixen les flors amb coloracions variades del groc al rosa porpra. Evoquen etimològicament els eriçons de mar (echinus). Els Echinopsis no són l’únic cactus que adopten el nom en relació a la seva forma. Als jardins trobem exemplars d’Astrophytum myriostigma, que deuen el seu nom a la seva forma estrellada, d’on irradien flors grogues de gran bellesa. Els Ferocactus, coneguts popularment com cactus de barril, provenen dels deserts de Califòrnia i la Baixa Califòrnia, Arizona, el sud de Nevada i Mèxic. Són cactus que adquireixen la forma d’una bóta de vi en la seva etapa adulta. Un altre tipus de plantes presents als jardins són les Mammillaria, un dels gèneres més extensos amb més de 350 espècies reconegudes. Aquests cactus es desenvolupen en forma de tubèrculs que emmagatzemen el líquid necessari per a la seva supervivència i poden tenir forma cònica, cilíndrica, piramidal o rodona. Presenten punxes llargues i curtes o llargues i fines, i poden créixer en solitari o en agrupacions simètriques amb caps disposats radialment.

    Més informació: 

    JONES, David Lloyd. Cycads of the world: ancient plants in today's landscape. Washington: Smithsonian Institution Press, 2002

    WALTERS, Terrence i OSBORNE, Roy (ed.). Cycad classification: concepts and recommendations. Wallingford: CABI Publishing, 2004

    WHITELOCK, Loran M. The Cycads. Portland: Timber Press, 2002

    http://www.asac.cat/

    Caps de vell
    Ciques. Planta femenina
    Ciques. Planta masculina
    Ciques. Planta femenina
    Ciques. Planta masculina
    Equinopsis atacamensis
    Equinopsis atacamensis
    Equinopsis atacamensis
    Encephalartos altensteinii
    Encephalartos altensteinii
    Encephalartos altensteinii
    Caps de vell Ciques. Planta femenina Ciques. Planta masculina Ciques. Planta femenina Ciques. Planta masculina Equinopsis atacamensis Equinopsis atacamensis Equinopsis atacamensis Encephalartos altensteinii Encephalartos altensteinii Encephalartos altensteinii