Ajuntament de Barcelona

El pla de Barcelona

Jardins de Miramar i camí dels Cims

    La ciutat de Barcelona està situada en una plana, coneguda amb el nom de pla de Barcelona, limitada a l’est pel mar, a l’oest per la serra de Collserola, i pels rius Besòs i Llobregat al nord i al sud respectivament. 

    El Llobregat i el Besòs han actuat de vies naturals per superar la serralada Litoral i marquen antics camins cap a terres occitanes i d’abastiment de la ciutat.

    El pla s'assenta sobre un suport de roques de diferents etapes geològiques. A la serra de Collserola i els turons del Carmel, de la Rovira, de la Peira i del Putxet, que emergeixen en diferents punts de la ciutat, es poden observar els materials més antics, constituïts principalment per roques metamòrfiques de l’era primària. En el terciari va emergir la muntanya de Montjuïc i des del quaternari s’ha anat configurant el pla de Barcelona per l'acumulació dels sediments arrossegats pels nombrosos torrents i rieres de Collserola i els aportats pels rius que els corrents marins han anat dipositant a la costa.

    Característiques: 

    L’estructura geològica on s’assenta la ciutat de Barcelona és relativament complexa, ja que la formen diverses unitats tectòniques menors afectades per falles: del Tibidabo, dels turons, de Barcelona i del Morrot.

    El subsòl del pla de Barcelona està format per capes de materials geològics molt diversos. Les capes més profundes són predominantment pissarres amb algunes intrusions granítiques, visibles a Collserola i als turons de la Rovira. Sobre aquesta capa s’assentaren margues, argiles, graves i blocs calcaris. La part superior del pla (molt atacat per l’erosió dels torrents) davalla de forma suau i regular des de Collserola fins al punt de trobada de Ciutat Vella i l’Eixample, on hi ha una grada de desnivell considerable.

    La part baixa s’estén fins al mar i està formada bàsicament per materials de sedimentació provinents de Collserola i arrossegats pels rius Besòs i Llobregat, que han fet anar avançant constantment la línia de la costa. Al s. IV aC, al cantó del Llobregat, la costa se situava 5 km a l’interior de l’actual i l’antic port romà, viu en època de Jaume I, s’estenia des del turó de les Falzies (actual Pla del Palau) fins a l’arenal de Santa Clara (actual Parlament, al parc de la Ciutadella). Al s. XIV ja estava cegat.

    El perfil del litoral anava variant a mesura que la costa guanyava terreny al mar. D’aquesta manera, s’anà formant el pla de Barcelona i podríem afirmar que Montjuïc, per la seva situació, contribuí a retenir els sediments i a consolidar el gran "solar" de la ciutat.

    El clima d’aquest pla és mediterrani suau, per la posició arrecerada, tot i que a l’estiu és habitual la xafogor. Les pluges són limitades i es reparteixen de forma desigual al llarg de l’any, amb aiguats molt intensos a finals d’estiu i a la tardor.

    La vegetació natural era típicament mediterrània: pins, alzines, sotabosc de brucs, marfulls, arboços i plantes enfiladisses a la muntanya i verns, àlbers, canyars, joncars i arbres caducifolis a la plana i als fondals humits i arbres de ribera a prop de les fonts i els aiguamolls. A la serralada i al vessant encarat a mar, el bosc era més ufanós, amb alzinars de tons més foscos. Amb el pas del temps, bona part dels terrenys esdevingueren terres de pastura i de conreu (garrofers, vinyes, tarongers, cereals i, a prop de les rieres i punts d’aigua, horta).

    Punts destacats:

    Mont Tàber (16,9 m), primer focus de població fixa

    Tibidabo (516,2 m), cim a la serra de Collserola

    Montjuïc (184,8 m), muntanya dominant el port, principal parc i pulmó de la ciutat

    Turons: Carmel (265,6 m), Rovira (206,8 m), Putxet (182,7 m), Peira (138 m), Monterols (127,3 m)

    Història i curiositats: 

    La grada on es troben la part superior i la inferior del pla, al límit entre Ciutat Vella i l’Eixample, va ser aprofitada històricament per repenjar-hi la muralla de la ciutat i per als molins o les basses dels blanquers i dels teixidors.

    A mesura que la terra guanyava espai al mar, moltes de les albuferes, estanys i maresmes litorals van anar desapareixent, de vegades per l’acció humana directa, tant a l’edat mitjana com en època moderna.

     

     

    ROCA, Estanislau. (2011, 8 de Març). Montjuic, la muntanya de la ciutat. Conferència feta en el cicle organitzat per l'Aula d'Ecologia.

    Més informació: 

    DIVERSOS AUTORS. Montjuïc, parc central. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006

    ROCA, Estanislau. Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000

    SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume (dir.). Història de Barcelona (8 volums). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991-1992