Ajuntament de Barcelona

El mirador de la Puntaire

Jardins de Mossèn Costa i Llobera

    La puntaire

    La muntanya de Montjuïc acull nombroses obres d’art a l’aire lliure entre les quals destaca l’escultura en bronze La puntaire (1972), de Josep Viladomat. Aquesta obra representa una noia jove concentrada a fer puntes de coixí, activitat habitual entre les noies en edat de casar-se, especialment en algunes poblacions de la costa catalana. No sembla gratuït, doncs, l’espai on s’ha situat l’escultura, en un mirador sobre el port de Barcelona, que ha estat un dels principals elements en la seva vida econòmica, geogràfica i social.

    A Montjuïc, les obres d’art es combinen en perfecta harmonia amb la bellesa de l’entorn, al qual la muntanya és una finestra oberta. Des dels diversos miradors (de la Puntaire, de l’Alcalde, del Poble-sec) és possible contemplar la ciutat, el mar i el port i les elevacions muntanyoses de la serralada de Collserola.

    El penya-segat del Morrot (al vessant sud-oriental) és el resultat de l’explotació històrica de pedreres a la muntanya. La pedra de Montjuïc va ser utilitzada per a la construcció de la majoria d’edificis emblemàtics de la ciutat (la ciutat romana, la catedral, Santa Maria del Mar, la Sagrada Família, el palau de la Virreina, etc.) i va ser exportada a altres països. La quantitat de pedra d’aquest origen que s’ha explotat ha estat enorme: permetria construir l’edifici de la Pedrera unes 20.000 vegades. Es pot afirmar, doncs, en paraules d’Estanislau Roca que Montjuïc ha estat “el bressol i l’essència de Barcelona”. Una part del Morrot està ocupada pels jardins de Mossèn Costa i Llobera i és accessible per la carretera de Miramar; la resta, però, és abrupta i de difícil accés i només s’hi arriba lliurement a través d’un camí que recorre la part superior.

    En tot l’espai del Morrot hi ha vegetació típicament mediterrània (ginesta, fonoll, esbarzer, pi blanc, ullastre de frare, lletsó...) i d’altra adaptada a les condicions de la zona (atzavara, figuera de moro). La importància ecològica del Morrot no es limita a la diversitat botànica perquè acull una gran varietat d’animals. Cal fer un esment especial de la colònia estable de xoriguers que hi ha al Morrot.

    Característiques: 

    Montjuïc és un autèntic museu a l’aire lliure en què conviuen més d’un centenar d’escultures de diferents èpoques, autors, estils i temàtiques, tant en metall, com aquesta de La puntaire o L’au dels temporals, de Ros i Bofarull (també en aquests jardins de Mossèn Costa i Llobera), com en pedra, com és el cas de La sardana (1966), de Josep Cañas, o Estival (1929), de Jaume Otero, magnífic exemple d’art decó. Fins i tot es troben exemples de poesia visual (al parc de Joan Brossa) o de mosaics (al mirador de l’Alcalde, obra de Tharrats).

    L’Exposició Internacional de 1929 va suposar el primer gran impuls urbanitzador de la muntanya, per la qual cosa bona part de les escultures que s’hi troben daten d’aquella època, obra d’autors catalans de prestigi: Josep Llimona (Sant Jordi, El forjador, La bellesa), Pau Gargallo (Els genets, Pomona), Josep Viladomat (La noia de la trena, La puntaire), Josep Clarà (Fertilitat, Serenitat).

    La segona gran renovació de Montjuïc està també lligada a un fet de repercussió internacional, en aquest cas els Jocs Olímpics de 1992, que dotaren la muntanya d’equipaments esportius i de mostres artístiques modernes d’autors internacionals (com els japonesos Aiko Miyawaki i Arata Isozaki).

    Entre les escultures figuratives, se’n troben de relacionades amb la cultura catalana (Manelic (1909), de Josep Montserrat, o El timbaler del Bruc (1954), de Frederic Marès), amb la cultura clàssica (Tors de l’estiu, Dorífor) o europea (Dante (1921)) i amb la cultura popular moderna, herència de la decoració de l’antic parc d’atraccions que hi havia hagut als terrenys dels jardins de Joan Brossa.

    Punts destacats:

    Penya-segats del Morrot: jardins de Mossèn Costa i Llobera (col·lecció de suculentes i de palmeres), colònia de xoriguers

    Port vell de Barcelona

    Edificis i construccions notables: torres bessones (Port Olímpic), edifici Vela, torre Agbar, World Trade Centre, telefèric de Montjuïc

    Història i curiositats: 

    Un altre exemplar en bronze de La puntaire (1972), de Josep Viladomat, es troba també a la plaça de l’església de Sant Pere Màrtir de les Escaldes-Engordany (Andorra). Al centre d’art de la mateixa població andorrana es pot contemplar també un altre exemplar, en guix, de la mateixa escultura.

    Les primeres activitats portuàries a Barcelona daten del s. I, en què els romans fundaren la colònia Bàrcino al mont Tàber, al costat de l’actual plaça de Sant Jaume. A partir de l’emmurallament de la ciutat, després de la invasió bàrbara del 263, la ciutat i la seva activitat marítima començaren a créixer i progressivament el port anà quedant petit, fins al punt que a l’edat mitjana, tot i que Barcelona era una potència marítima a la Mediterrània, no disposava d’un port digne i adient per al comerç i no era estrany que els temporals enfonsessin els vaixells.

    Per intentar millorar el port, el 1477 es construí un moll fins a l’illa de Maians, illeta sorrenca a pocs metres de la costa que, per acumulació de sorres, acabà convertida en un túmul. Sobre aquesta península s’edificaria més endavant el barri pescador de la Barceloneta.

    El 1772 s’edificà la torre de la Llanterna, far que actualment és el rellotge del moll dels Pescadors, i el 1868 es constituí la Junta d’Obres del Port de Barcelona, institució que fou tota una experiència de descentralització i que es mantingué fins el 1978 (quan el port es convertí en el Port Autònom de Barcelona).

    El 1882 finalitzà la construcció del primer moll transversal que, uns quants anys més tard, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, va acollir la torre Jaume I del transbordador aeri.

    Més informació: 

    Port de Barcelona

    Present i futur del port de Barcelona

    Josep Viladomat 

    L’escultura a Montjuïc

    Fundació Mies van der Rohe

    El Morrot

    DIVERSOS AUTORS. Montjuïc, parc central. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006

    ROCA, Estanislau. Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000

    SOBREQUÉS i CALLICÓ, Jaume (dir.). Història de Barcelona (8 vol.). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991-1992