Ajuntament de Barcelona

Les plantes suculentes

Jardins de Mossèn Costa i Llobera

    Faraona

    Les plantes suculentes o crasses tenen la capacitat d’acumular aigua als seus teixits, generalment a les tiges i les fulles, donant-los un aspecte inflat o carnós. A més de per aquesta acumulació d’aigua, es caracteritzen per haver transformat les seves fulles en espines o per haver-se recobert amb ceres o pèls, aconseguint així reduir la pèrdua d’aigua per transpiració. Una altra estratègia per sobreviure en ambients molt secs és tenir un sistema radicular molt extens que els permet explorar i absorbir amb facilitat l’aigua del sòl quan hi és disponible.

    La seva capacitat d’emmagatzematge d’aigua fa que s’adaptin a condicions climàtiques o sòls àrids i que puguin sobreviure en terrenys massa secs per a la majoria de plantes, com són els dels climes desèrtics i semidesèrtics.

    Es calcula que hi ha més de 60 famílies i 300 gèneres de plantes que han desenvolupat algun tipus de recurs per estalviar aigua i adaptar-se a medis àrids. Podem trobar plantes suculentes en 30 famílies botàniques; destaquen les agavàcies, les bromeliàcies, les crassulàcies, les euforbiàcies i les més típiques i unes de les més nombroses, les cactàcies. Les cactàcies destaquen per la diversitat de formes de les seves tiges carnoses (rodones, columnars, arborescents...) on es disposen les espines en grups sobre un “coixí” i grans flors molt vistoses.

    Als jardins de Mossèn Costa i Llobera trobem més de 150 espècies de cactus, plantes originàries del continent americà, i més de 200 altres suculentes, principalment sud-africanes, així com més de 12 espècies de palmeres. És la col·lecció de cactus i plantes crasses més rellevant de Catalunya i probablement una de les més importants del món.

    Característiques: 

    Les plantes adaptades a viure en condicions de sequera s’anomenen xeròfites  i han fixat al llarg de l’evolució estratègies per sobreviure en ambients àrids. Bàsicament hi ha dos tipus d’estratègies: captar l’aigua d’un àrea àmplia  mitjançant un sistema radical molt extens i evitar-ne  la pèrdua. Per fer-ho es produeixen una sèrie de canvis morfològics i fisiològics segons el tipus d’adaptació a condicions més o menys extremes de sequera. Els principals canvis són tenir fulles petites, coriàcies i protegides amb ceres o pèls i els estomes enfonsats i tancats, la pèrdua de fulles i la suculència, que és l’adaptació més especialitzada i extrema en què, a més d’evitar la pèrdua d’aigua, les plantes l’emmagatzemen.

    Algunes plantes tenen les fulles suculentes, formades gairebé del tot per cèl·lules d’emmagatzematge d’aigua recobertes per una fina capa de teixit per fer la fotosíntesi (com les dels gèneres Aloe, Haworthia, Lithops i Sempervivum).

    En d’altres, la suculència afecta les tiges i les fulles han desaparegut completament, o gairebé, per reduir la superfície d’evaporació de l’aigua (és el cas de la majoria de cactus o de l’Euphorbia obesa). En els casos més especialitzats, les tiges són esfèriques el que redueix la relació superfície/volum i, per tant, la superfície d’evaporació. També disposen d’uns plecs anomenats costelles que discorren pel cos de la planta longitudinalment  i que els permeten una certa expansió i plegament, com un acordió, segons l’aigua que acumulen en el seu cos.

    D’altres tenen arrels suculentes: les arrels, carnoses i inflades, emmagatzemen l’aigua sota terra, lluny de la calor i dels animals, mentre que les fulles i les tiges poden caure durant les estacions seques (Calibanus hookeri, Fockea edulis, Pterocactus kunzei, Peniocereus striatus).

    En molts casos, la suculència es produeix en més d’una part de la planta, per exemple a les arrels i la tija (Ceraria pygmaea, Tylecodon paniculata, Cyphostemma juttae).

    Des del punt de vista fisiològic, les plantes suculentes fan una fotosíntesi especial denominada CAM (metabolisme àcid de les crassulàcies). A diferència de les altres plantes, en condicions de sequedat i altes temperatures, a la nit obren els estomes i capten el CO2 emmagatzemant-lo en forma d’àcids orgànics que alliberen durant el dia per utilitzar-los en el procés fotosintètic i sintetitzar l’aliment. Tenint els estomes tancats en els moments de màxima evaporació, eviten al màxim la pèrdua d’aigua.

     Aquestes adaptacions de les plantes a la sequera i especialment en el cas de  la suculència, fan que el seu creixement sigui lent.

    Història i curiositats: 

    La popularitat de les plantes suculentes com a elements de jardineria ha augmentat amb la major conscienciació de l’aigua com a recurs escàs. Cal cultivar-les a ple sol per aconseguir un creixement òptim i una floració màxima. Encara que poden resistir períodes més o menys prolongats en condicions de sequera, si disposen d’aigua el seu desenvolupament és molt més ràpid.

    Pràcticament totes les plantes suculentes o crasses es reprodueixen vegetativament amb facilitat. A partir d’una fulla o d’un tros de tija aconseguirem, en més o menys temps, una planta nova, idèntica a la planta  mare. Moltes també es poden reproduir fàcilment per llavor. Per reproduir-les es posen en un substrat lleuger i sorrenc que s’ha de mantenir humit, evitant l’entollament que afavoriria el desenvolupament de malalties per fongs.

    Més informació: 
    Allaudia ascendens
    Cereus forbesii
    Cleistocactus strausii
    Cleistocactus strausii
    Echinopsis spachiana
    Figuera de moro
    Trichocereus candidans
    Allaudia ascendens Cereus forbesii Cleistocactus strausii Cleistocactus strausii Echinopsis spachiana Figuera de moro Trichocereus candidans