Ajuntament de Barcelona

Poncirus trifoliata

Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer

    Nom castellà: 
    Naranjo espinoso
    Nom anglès: 
    Hardy orange
    Sinònims botànics: 
    Citrus trifoliata
    Característiques de l'espècie
    Família: 
    Rutàcies
    Origen: 
    Nord de la Xina
    Hàbitat: 
    Sòls humits, de sorrencs a argilosos
    Característiques: 

    Arbust caducifoli, de 3 a 5 m d’alçada, tot i que ocasionalment pot arribar als 8 m, amb abundoses branques verdoses, anguloses i llargues amb espines fortes de fins a 5 cm de llargada.

    Les fulles són trifoliades, de vegades pentafoliades, amb folíols de 3 a 6 cm de llargada (el central és més llarg), de forma obovada a el·líptica, obtusos, amb el marge amb petites dents arrodonides, lleugerament coriacis i de color verd fosc.

    Les flors, axil·lars i de 3 a 5 cm de diàmetre, tenen cinc pètals blancs membranosos i apareixen aïllades o en grups de dues. Són molt vistoses i aromàtiques, tot i que menys que altres rutàcies.

    El fruit és un hesperidi (baia típica dels cítrics) globós o de forma semblant a una pera, de 3 a 5 cm de diàmetre, olorós i de color verd virant a groc o daurat amb la maduresa. La pell, gruixuda i lleugerament vellutada, de vegades amb costelles, és aspra al tacte i està recoberta de glàndules olioses visibles. La polpa, escassa i de gust àcid, preserva nombroses llavors ovoides de color grisenc.

    Època de floració: 
    Estiu
    Època de fructificació: 
    Hivern
    Usos i propietats: 

    Tot i que els fruits del Poncirus trifoliata es consideren sense valor comercial per la seva acidesa, són comestibles i en alguns països proporcionen melmelades de gust intens i agradable amb un regust lleugerament amarg. A la Xina s’usen en preparacions dolces i adobs i la pell, seca o en almívar, s’empra amb finalitats medicinals. En alguns llocs d’Europa amb el suc es preparen saboritzants i de la pell s’extreu pectina.

    En general, però, la principal aplicació de la planta és en jardineria, per fer tanques, com a exemplar aïllat i en grups, i en horticultura, usant-la com a base per a empelts d’altres fruits, freqüentment la mandarina o el taronger, el que fa que donin fruits més aviat i s'adaptin a diferents tipus de sòl.

    És un dels cítrics més resistents a les malaties i al fred (arriba a suportar temperatures de 20 graus sota zero).

    Història i curiositats: 

    El nom científic, Poncirus trifoliata, està format pel nom de gènere Poncirus, del francès poncire, "poncem, poncir", i el terme llatí trifoliata, "de tres fulles", compost del prefix tri-, "tres", i folia, "fulla".

    L'arbre fou introduït al s. VIII des del nord de la Xina, on es cultiva des de fa milers d'anys, al Japó i a Europa juntament amb d'altres cítrics. Inicialment, Linné classificà la planta al gènere Citrus (amb el nom Citrus trifoliata), però el 1838 Constantine Rafinesque la traslladà al gènere Poncirus, del qual és l'única espècie.

    Més informació: 

    LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. (2 vol.) Madrid: Mundi-Prensa, 2001