Ajuntament de Barcelona

Quercus suber

Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer

    Nom català: 
    Alzina surera
    Nom castellà: 
    Alcornoque
    Nom anglès: 
    Cork oak
    Observacions: 

    L’estat de conservació d’aquesta espècie segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) és poc preocupant.

    Característiques de l'espècie
    Família: 
    Fagàcies
    Origen: 
    Mediterrània occidental
    Hàbitat: 
    Bosc mediterrani
    Característiques: 

    Arbre perennifoli de 5 a 15 m d'alçada, tot i que pot arribar als 20 m. L’escorça és rugosa, gruixuda o molt gruixuda i surosa, profundament clivellada; de color grisenc, s’enfosqueix quan se n’extreu el suro.

    Les fulles, de 2,5 a 10 cm de llargada  i d’1 a 6,5 cm d’amplada, són simples i alternes, de textura coriàcia i de forma que va des de les ovades a les oblongues, amb una certa concavitat i de 5 a 7 parells de nervis. Els marges també varien, des dels sencers als obtusament lobulats i espaiadament dentats amb espines. L’anvers és de color verd fosc brillant, mentre que el revers és més clar, recobert d’un dens toment (pèls que formen una mena de borra) blanquinós.

    Les flors masculines s’agrupen de 5 en 5 o de 6 en 6 en nombrosos aments penjants de 4 a 8 cm de longitud, mentre que les femenines apareixen de forma aïllada o en petits grups.

    Les glans, de 2 a 4 cm de llargada, estan cobertes a la part inferior per una cúpula acampanada molt atapeïda amb esquames gruixudes i allargades.

    Època de floració: 
    Abril-maig
    Època de fructificació: 
    Setembre-gener
    Usos i propietats: 

    El principal producte obtingut de l’alzina surera és el suro procedent de l’escorça, utilitzat tradicionalment per la indústria tapera. Modernament, el suro ha guanyat importància com a material aïllant acústic i tèrmic, també d’aplicació en la construcció, com a material segellant (en les juntes de motors) i com a material per a l’elaboració de petits productes d’artesania.

    També els fruits, les glans, s’aprofiten, generalment per alimentar el bestiar, especialment els porcs ibèrics. És molt infreqüent que es destinin al consum humà per la seva amargor.

    A banda d’aquests usos i aplicacions, l’alzina surera també proporciona fusta útil per a la boteria i la construcció naval, perquè és pesada, dura i resistent. En temps antics s’havia usat també per elaborar carbó vegetal, si bé els resultats no eren tan bons com amb la fusta d’alzina.

    L'alzina surera es cultiva en jardineria pel valor ornamental del tronc i per la resistència a la sequera. Prefereix els sòls silícics profunds.

    Història i curiositats: 

    El nom científic, Quercus suber, està format pel nom de gènere Quercus, del celta *quercuez, "roure, alzina" —literalment "arbre formós", de *quer, "formós, elegant", i *cuez, "arbre"—, i el terme llatí suber, “alzina surera” o “suro”. L’alzina surera, una de les espècies autòctones que formen el bosc mediterrani, viu entre 150 i 250 anys.

    A partir de la primera recol·lecció de suro (entre els 30 i els 50 anys de l’arbre) cal deixar passar entre 9 i 14 anys entre recol·lecció i recol·lecció, que es fa de forma completament manual.

    Andalusia i el sud d’Extremadura són zones de producció surera important.

    A Barcelona és destacable un grup d'alzines sureres al davant de la plaça dels Països Catalans.

    Més informació: 

    LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. (2 vol.) Madrid: Mundi-Prensa, 2001

    THE ROYAL HORTICULTURAL SOCIETY. Enciclopedia de plantas y flores. Barcelona: Grijalbo, 1996

    http://www.asturnatura.com

    http://www.rhs.org.uk