Ajuntament de Barcelona

Ginkgo biloba

Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer

    Nom català: 
    Arbre sagrat
    Nom castellà: 
    Árbol de los escudos
    Nom anglès: 
    Maidenhair tree
    Observacions: 

    L’estat de conservació d’aquesta espècie segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) és en perill.

    Característiques de l'espècie
    Família: 
    Ginkgoàcies
    Origen: 
    Xina
    Hàbitat: 
    Boscos caducs i valls de terrenys sorrencs ben drenats
    Característiques: 

    Arbre caducifoli de fins a 35 m d’alçada, amb diversos troncs, brancatge obert i capçada piramidal en els exemplars masculins i més horitzontal en els femenins. El brancatge, obert, està format per branques gruixudes i rígides, generalment rectes i dretes. L’escorça, grisa o bruna i clivellada, és força suberosa.

    Les fulles, de 5 a 15 cm de llargada, són simples i els nervis es van dividint dicocotòmicament cap al marge i recorden les d'algunes falgueres, com la falzilla. Tenen forma típica de ventall pla, amb la part terminal escotada (més en els peus masculins que en els femenins) i que les dividideix en dos lòbuls, de color verd clar (groc a la tardor) i es disposen de forma alterna o en grups de 3 a 5 fulles. El pecíol és molt llarg.

    Les flors femenines apareixen generalment en grups de dos i les masculines, grogoses, en aments cilíndrics molt nombrosos. Els dos sexes apareixen en peus diferents.

    Els fruits són drupes rodones o el·líptiques, de 2 a 3 cm de diàmetre, de color marró grogós virant a verd grisenc amb la maduració amb la polpa comestible i 1 o 2 llavors. Quan s’obren, les drupes desprenen una olor rància desagradable pel seu contingut en àcid butíric.

    Època de floració: 
    Abril
    Època de fructificació: 
    Octubre-novembre
    Usos i propietats: 

    El ginkgo ha estat cultivat des de fa milers d'anys i plantat en temples i cementiris a la Xina i al Japó.

    El seu port majestuós quan és adult, la forma especial de les seves fulles i el color groc daurat que pren a la tardor el fan molt valuós com a arbre ornamental en espais amplis on es pugui desenvolupar bé i actualment es cultiven varietats diverses (de port piramidal, de fulles daurades, de brancatge penjant...). Cal, però, triar els peus masculins per evitar l'olor desagradable dels seus fruits. És una arbre resistent a les plagues i malalties.

    A banda d’aquest ús, són notables les aplicacions mèdiques.

    Història i curiositats: 

    El nom científic, Ginkgo biloba, està format pel nom de gènere Ginkgo, adaptació del japonès ginkyō, lectura alternativa del kanji (ideograma) usat per representar ginnan, nom que en japonès rep l'arbre, i el terme llatí biloba, compost pel prefix bi-, "dos", i el mot lobus, "lòbul", al·lusiu als dos lòbuls de la fulla.

    El nom original en xinès era yín guǒ, "fruita platejada", però en ser introduït l'arbre a altres països asiàtics s'adaptaren alguns dels altres noms xinesos amb què era conegut (i que actualment són més freqüents en xinès): bái guǒ, "fruita blanca", fou adaptat en vietnamita com a bạch quả (literalment "fruita blanca") i yín xìng, "albercoc platejat", s'adaptà en coreà com a eunhaeng i en japonès com a ginnan. Els kanjis (caràcters xinesos usats en japonès) habitualment tenen diverses pronunciacions en japonès; aquest és el cas dels ideogramés usats per escriure ginnan, que també podien ser llegits com a ginkyō. Quan el científic alemany Engelbert Kaempfer, primer occidental a veure l'espècie el 1690, va transcriure la pronúncia al seu llibre Amoenitates Exoticae (1712) ho va fer amb l'estranya grafia Ginkgo, que sembla un error per Ginkio o Ginkjo, grafies que haurien estat una romanització més acurada. El ginkgo, arbre d'una llarga longevitat i molt estrany en estat salvatge, es considera un fòssil viu, ja que és l'únic representant viu d'un ordre de gimnospermes extingides. Els fòssils emparentats amb el ginkgo modern daten del període pèrmic (270 milions d'anys) i es van estendre i diversificar per tota Lauràsia (Euràsia i Amèrica del Nord) durant el juràssic mitjà (170 milions d'anys) i el cretaci (145 milions d'anys). A partir d'aleshores començaren d'escassejar i vers el paleocè (65 milions d'anys) el Ginkgo adiantoides era l'única espècie que quedava; a final del pleistocè (12.000 aC), els ginkgos només es mantingueren en una petita zona de la Xina central, on sobrevisqueren i evolucionaren a l'espècie moderna. A la Xina i al Japó es considera un arbre sagrat.

    A Barcelona es troben exemplars de ginkgo al parc de la Ciutadella i als jardins de la Universitat.

    Més informació: 

    LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. (2 vol.) Madrid: Mundi-Prensa, 2001

    http://www.asturnatura.com