Ajuntament de Barcelona

Ziziphus jujuba

Jardins de Miramar i camí dels Cims

    Nom català: 
    Ginjoler
    Nom castellà: 
    Azufaifo
    Nom anglès: 
    Chinese jujube
    Sinònims botànics: 
    Ziziphus vulgaris, Rhamnus zizyphus, Ziziphus zizyphus, Ziziphus officinarum, Ziziphus sativa
    Característiques de l'espècie
    Família: 
    Ramnàcies
    Origen: 
    Nord d'Àfrica i Síria
    Hàbitat: 
    Zones càlides
    Característiques: 

    Arbre caduc d‘uns 2,5 m d’alçada, tot i que pot arribar fins als 10 m, amb tronc recte amb nusos i escorça molt arrugada, molt ramificat amb branquetes espinoses de color verdós, en ziga-zaga i penjants.

    Les fulles, de 2 a 7 cm de longitud, simples i alternes, són coriàcies, amb l’anvers verd brillant i gairebé no tenen pecíol. La forma varia d’oblonga a ovaladolanceolada, amb els marges finament serrats i l’àpex agut o arrodonit. Les fulles tenen tres nervis principals longitudinals i dues estípules (apèndixs que creixen a banda i banda del punt d’inserció de la fulla) espinoses a la base, que són resultat de l’adaptació de la planta per protegir-se dels herbívors).

    Les flors, poc vistoses, de 3 a 4 mm de diàmetre i de color groc verdós, són axil·lars i apareixen en grups de 2 o 3 al llarg de les branques.

    Els fruits (anomenats gínjols) són drupes comestibles globoses o el·lipsoïdals, de color vermellós o marronós a la maduresa, de 2 a 3 cm de longitud (tot i que algunes varietats empeltades produeixen fruits de 5 a 6 cm). La polpa és farinosa, comestible i dolcenca i només conté una llavor.

    Època de floració: 
    Abril-agost
    Època de fructificació: 
    Setembre-octubre
    Usos i propietats: 

    El gínjol és ric en sucres, midó i vitamina C, per la qual cosa ha estat tradicionalment consumit com a fruita, natural o seca.

    La fusta del ginjoler s’ha usat per fer instruments musicals, com ara les gralles o les tenores.

    A banda d'aquest usos, el ginjoler també ha estat usat per les seves propietats terapèutiques.

    Història i curiositats: 

    El nom científic, Ziziphus jujuba, està format pel nom de gènere Ziziphus, del mot grec ζίζυφον, "ginjoler", i el terme jujuba, forma llatina medieval del llatí zizyphum, "ginjoler", adaptació, al seu torn, del grec ζίζυφον.

    La denominació científica del ginjoler té una curiosa història per la combinació de regulacions en la nomenclatura botànica i variacions en la grafia. El 1753, a Species Plantarum, Carl Linné descrigué l'espècie sota el nom Rhamnus zizyphus. Només quinze anys més tard, el 1768, Philip Miller considerà que la planta era prou diferent de les compreses al gènere Rhamnus com per assignar-la a un nou gènere sota un nou nom, Ziziphus jujube, usant el nom d'espècie de Linné com a nom de gènere amb, probablement per error, un canvi d'ortografia: ziziphus en lloc de zizyphus; donat que els tautònims (repetició d'exactament el mateix nom al gènere i a l'espècie) no es permeten en nomenclatura botànica, usà el terme jujuba per a l'espècie. Tanmateix, donada la diferència de grafies, es considera que Ziziphus zizyphus, combinació feta per Hermann Karsten en 1882, no és un tautònim i, per tant, és un sinònim botànic vàlid.

    És probable que el ginjoler sigui originari del nord d'Àfrica i Síria, des d'on fou introduït a l'Índia i la Xina fa més de 4.000 anys. A través del Sàhara arribà a la costa marroquina, des d'on passà a Andalusia i, des d'allà a la resta de la península Ibèrica mediterrània. Si bé al País Valencià i a Catalunya els ginjolers, i els seus fruits, foren molt habiuals, actualment la seva presència ha minvat notablement.

    L'ús actual en jardineria, molt limitat, fa que a Barcelona es trobi a molt pocs llocs (com ara el Jardí d'Aclimatació de Montjuïc).

    Més informació: 

    LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. (2 vol.) Madrid: Mundi-Prensa, 2001