Ajuntament de Barcelona

Ceratonia siliqua

Jardins de Mossèn Costa i Llobera

    Nom català: 
    Garrofer
    Nom castellà: 
    Algarrobo
    Nom anglès: 
    Carob
    Observacions: 

    L’estat de conservació d’aquesta espècie segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) és poc preocupant.

    Característiques de l'espècie
    Família: 
    Fabàcies
    Origen: 
    Mediterrània oriental
    Hàbitat: 
    Litoral
    Característiques: 

    Arbre perenne de 5 a 8 m d’alçada, tot i que pot arribar fins als 15 m, amb tronc curt i capçada densa i arrodonida, de color fosc. L’escorça és gruixuda i clivellada.

    Les fulles són compostes, de 10 a 20 cm de longitud, i alternes. Tenen de 6 a 10 folíols ovalats amb l’àpex arrodonit, lleugerament coriacis, de 3,5 a 5 cm de llargada i de color verd fosc, brillant a l’anvers i mat al revers.

    Les flors, petites i sense corol·la, que ha estat substituïda per un disc carnós, apareixen sobre la fusta vella de les branques i formen raïms cilíndrics. Les flors masculines, amb 5 estams i color grogós o vermellós, fan una olor característica.

    El fruit és un llegum penjant, de 10 a 30 cm de longitud, amb beina coriàcia de color castany fosc, o gairebé negre a la maduresa, i indehiscent (no s’obre per deixar anar les llavors). És pla, recte o corbat, i gruixut, especialment a la part de la sutura entre, i conté entre 15 i 20 llavors, de forma oval aplanada i de color castany, recobertes de polpa gomosa comestible, de gust dolcenc.

    Època de floració: 
    Juliol-novembre
    Època de fructificació: 
    Finals d'agost-principis de setembre
    Usos i propietats: 

    La fusta del garrofer ha estat usada com a combustible i en fusteria, per a construccions i per a la fabricació de mobles i eines.

    Tradicionalment, la garrofa s'ha usat a la Mediterrània amb finalitats medicinals.

    A banda d'aquestes aplicacions, la garrofa té ús com a aliment per al bestiar (tant les llavors com les beines) i també com a aliment humà. De la garrofa s’obté un producte usat com a succedani de la xocolata (menys habitualment del cafè) en aliments dietètics i un espessidor i gelificant usat com a additiu en la indústria alimentària. Tot i que modernament el consum humà de garrofes ha disminuït, quan la canya de sucre i la remolatxa eren menys habituals, les garrofes eren una important font de sucre i eren usades en diverses formes (seques, torrades o en farina) com a ingredients per a l’elaboració de confitures i melmelades, pastissos, galetes, licors i begudes refrescants.

    S'usa en jardineria pel seu port i la resistència a la sequera.

    Història i curiositats: 

    El nom científic del garrofer, Ceratonia siliqua, deriva del grec κεράτιον, “garrofa” (de κέρας, “banya”, per la forma) i del llatí siliqua, “garrofa”. En l’antiguitat, les llavors del garrofer, molt uniformes en mida i pes, van ser usades a Orient Mitjà per pesar or i gemes, per la qual cosa acabaren esdevenint la mesura de pes en joieria, el quirat, terme derivat precisament del grec κεράτιον, “garrofa”.

    A l’antic Egipte les garrofes s’usaven habitualment com a producte per endolcir: el jeroglífic per representar el concepte de dolç era precisament el dibuix d’una garrofa.

    El garrofer és una de les espècies autòctones que formen el bosc mediterrani.

    Més informació: 

    LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. (2 vol.) Madrid: Mundi-Prensa, 2001

    http://www.asturnatura.com