Ajuntament de Barcelona

Punica granatum

Jardins de Mossèn Costa i Llobera

    Nom català: 
    Magraner
    Nom castellà: 
    Granado
    Nom anglès: 
    Pomegranate
    Sinònims botànics: 
    Punica malus, Punica nana, Punica spinosa, Punica florida, Rhoea punica, Granatum puniceum
    Observacions: 

    L’estat de conservació d’aquesta espècie segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) és poc preocupant.

    Característiques de l'espècie
    Família: 
    Punicàcies
    Origen: 
    Sud-oest d'Àsia
    Hàbitat: 
    Zones temperades
    Característiques: 

    Arbre caducifoli de 3 a 6 m d’alçada, ocasionalment arriba fins als 8 m, amb el tronc retorçat de fusta dura i capçada estesa i amb molt de brancatge. L’escorça és escamosa i grisenca i pot presentar espines en algunes branques.

    Les fulles són oposades i simples, de 3 a 8 cm de llarg i 2 cm d’ample, ovalades o en forma de llança i estretes, de color verd brillant i lleugerament coriàcies (amb consistència de cuir), amb un pecíol curt.

    Les flors, solitàries o en grups de dos a cinc exemplars a les branques de l'any anterior, són grosses (3 cm de diàmetre) i acampanades. La corol·la té de cinc a vuit pètals, generalment vermells i brillants, i sèpals que es mantenen en el fruit.

    El fruit és una balàustia (fruit que té l’interior dividit en cavitats separades per un teixit tènue) globosa, de 10 a 15 cm de diàmetre, amb pell coriàcia de color que va del groc al vermell. L’interior està dividit en diversos lòbuls que contenen nombroses llavors revestides d’una polpa sucosa rosada o vermella comestible.

    Època de floració: 
    Maig-agost
    Època de fructificació: 
    Setembre-novembre
    Usos i propietats: 

    Un dels usos més coneguts del magraner és el consum dels fruits per a alimentació humana, ja sigui com a fruita fresca, en suc o com a ingredient per a l’elaboració de xarops, sorbets, begudes i plats dolços i salats. Les cuines libanesa, iraniana i panjabi usen la magrana en nombrosos plats salats per aportar acidesa i aconseguir un toc agredolç. En algunes zones de Mèxic, on s’ha establert el cultiu del magraner, les magranes es fan servir per elaborar l’anomenat chile en nogada (xili poblà farcit de carn, cobert de salsa de nous i guarnit amb magrana), símbol de Mèxic per la combinació de colors (verd, blanc i vermell), coincident amb la de la bandera mexicana.

    La seva riquesa pel que fa a antioxidants, elements químics i vitamines proporcionen a la magrana una gran quantitat de propietats terapèutiques. També s’usa com a indicador natural d’acidesa, ja que el suc es torna rosa en una solució àcida i verd en una solució bàsica.

    Les característiques del suc (taca permanentment els teixits si no es renten amb blanquejants) l’han convertit en un tint natural usat en fàbriques de productes no sintètics.

    El magraner és emprat en jardineria per la vistositat de la seva aparença, el seu tronc retorçat, les flors i els fruits. Hi ha una varietat nana apta per cultivar-la en test i també com a bonsai.

    Història i curiositats: 

    El nom científic Punica granatum deriva dels termes llatins pūnica, “púnica, de Cartago”, en al·lusió a la difusió que els fenicis feren del cultiu del magraner, en part per raons religioses —gràcies a ells, els romans conegueren la planta—, i granatum, “granat, amb grans”, en referència a les llavors de la magrana.

    El magraner s’ha cultivat a la zona mediterrània i a l’Àsia occidental, fins a Armènia, des de fa 5.000 anys com a mínim i se’n troben referències en documentació sobre els jardins babilònics, als baixos relleus egipcis i a la Bíblia.

    La magrana ha estat considerada símbol d’amor, de fertilitat i de prosperitat per diversos pobles i la forma de corona que té el calze obert ha fet que en moltes cultures simbolitzi el poder.

    A les zones desèrtiques la magrana fou molt apreciada perquè la pell, gruixuda i coriàcia, permetia que les caravanes les transportessin a grans distàncies sense que la conservació o les propietats se’n veiessin afectades. En moltes llengües coincideix el nom de la magrana amb el de la granada (petita bomba de mà), anomenada així perquè la seva forma i mida recorden els de la magrana i el color, el del magraner.

    Més informació: 

    LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. (2 vol.) Madrid: Mundi-Prensa, 2001

    THE ROYAL HORTICULTURAL SOCIETY. Enciclopedia de plantas y flores. Barcelona: Grijalbo, 1996 

    http://www.asturnatura.com 

    http://www.rhs.org.uk