Ajuntament de Barcelona

Ficus carica

Hortes de Sant Bertran i escales de Forestier

    Nom català: 
    Figuera
    Nom castellà: 
    Higuera
    Nom anglès: 
    Common fig
    Ficus carica
    Observacions: 

    L’estat de conservació d’aquesta espècie segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) és poc preocupant.

    Característiques de l'espècie
    Família: 
    Moràcies
    Origen: 
    Àsia menor
    Hàbitat: 
    Penyals humits, torrents i vores de camins
    Característiques: 

    Arbre caducifoli de 3 a 10 m d’alçada, amb un tronc curt i gruixut, sovint amb branques des de la base, i una capçada arrodonida, àmplia i molt densa. L’escorça és llisa i de color grisenc.

    Les fulles, de 10 a 20 cm de longitud i de 10 a 18 cm d’amplada, són alternes, aspres al tacte i amb un llarg pecíol. Els lòbuls, habitualment de 3 a 7, són de forma variable (poden tenir la base truncada o arrodonida), amb la vora lleugerament dentada i la nervació ben marcada, de color verd fosc per l’anvers i verd més clar pel revers, que està recobert de toment (pèls que formen una espècie de borra).

    Les flors, molt petites, no són visibles, ja que són a l’interior d'un receptacle carnós semblant al fruit obert per la part apical per un porus.

    Els fruits (les figues) són siconis (receptacles carnosos que guarden els autèntics fruits) de forma i color variable segons la varietat: des de formes globoses a semblants a peres i del verd al porpra negrenc, pel que fa al color. Són de tipus axil·lar i apareixen sols o en parelles.

    Època de floració: 
    Febrer-abril i agost-setembre
    Època de fructificació: 
    Finals d'estiu
    Usos i propietats: 

    La fusta de la figuera ha estat usada tant en la construcció com per a la fabricació de mobles i eines i les fulles ho han estat per alimentar bestiar.

    El làtex blanc que segreguen les fulles en trencar-les és lleugerament irritant i s'ha usat amb finalitats medicinals, igual que altres parts de la planta. També poden ser irritants les fulles si es freguen.

    La principal aplicació de la figuera, però, és alimentària. Les figues, comestibles i molt valorades com a fruita fresca, com a ingredient en la fabricació de melmelades i confitures i com a fruit sec.

    Encara que li agrada viure en sòls una mica humits, pot viure en lloc poc fèrtils com murs o edificis i sobre altres arbres com les palmeres, els pins, etc. si hi troba una mica de substrat.

    Història i curiositats: 

    El nom científic de la figuera, Ficus carica, està format pel nom de gènere Ficus, del llatí ficus, “figa”, i el terme carica, probablement al·lusiu a la Cària, antic país de l’Àsia Menor, on es cultivaven figueres profusament.

    Algunes figueres produeixen fruits dos cops l’any, amb una primera fructificació, de figaflors o bacores (més grosses que les figues de final d’estiu), als mesos de juny i juliol. Els fruits que apareixen a final d’estiu es mantenen a l’arbre durant tot l’hivern i maduren al final de la primavera.

    La figuera fou una de les primeres plantes cultivades per l’home, abans fins i tot del blat, l’ordi i els llegums, i podria ser el primer cas d’agricultura: s’han trobat figues fossilitzades en poblats neolítics de la vall del Jordà que daten del 9400 aC-9200 aC. L’antigor del cultiu de la figuera i la seva importància en les cultures mediterrànies queda reflectit en l’aparició d’aquest arbre en diversos mites fundacionals: al Gènesi, després de ser sorpresos en pecat, Adam i Eva cobreixen la seva nuesa amb fulles de figuera i segons la llegenda llatina, Ròmul i Rem foren alletats per la lloba sota una figuera, per la qual cosa a l’antiga Roma es considerava un arbre sagrat.

    Més informació: 

    LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. (2 vol.) Madrid: Mundi-Prensa, 2001

    THE ROYAL HORTICULTURAL SOCIETY. Enciclopedia de plantas y flores. Barcelona: Grijalbo, 1996 

    http://www.asturnatura.com 

    http://www.rhs.org.uk