Ajuntament de Barcelona

Cercis siliquastrum

Porta de Montjuïc

    Nom català: 
    Arbre de Judes
    Nom castellà: 
    Árbol del amor
    Nom anglès: 
    Judas tree
    Observacions: 

    L’estat de conservació d’aquesta espècie segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) és poc preocupant.

    Característiques de l'espècie
    Família: 
    Fabàcies
    Origen: 
    Mediterrània oriental
    Hàbitat: 
    Vores de rierols formant boscos baixos
    Característiques: 

    Arbre caducifoli de 5 a 8 m d’alçada, tot i que pot arribar fins als 15 m, amb un tronc únic, sovint retorçat i amb escorça clivellada de color marró negrós, i una capçada d’una amplada d’uns 4 m, encara que es troben exemplars de fins a 12 m.

    Les fulles són alternes i simples, de 7 a 12 cm de longitud, amb forma que varia d’arrodonida a cordada (en forma de cor), àpex (la punta) arrodonit i un pecíol llarg. Les fulles joves, d’aparició tardana, poden tenir una tonalitat rosada que esdevé verd fosc amb tons porpra (groguencs a la tardor) a l’anvers i verd lleugerament glauc al revers.

    Les flors, hermafrodites i d’uns 2 cm de longitud, apareixen abans que surten les fulles i poden sorgir directament de l’escorça de les branques i el tronc. Estan formades per una corol·la papilionàcia de color rosa porpra i s’agrupen en petits grups de 3 a 6 flors, d’uns 12 cm.

    Els fruits són síliqües (llegums aixafats i penjants), de color marró fosc i de 5 a 10 cm de longitud, amb nombroses llavors.

    Època de floració: 
    Març-maig
    Època de fructificació: 
    Principi de tardor (resten durant l'hivern i fins a la primavera)
    Usos i propietats: 

    L’arbre de Judes, també conegut com a arbre de Judea, arbre de l'amor o garrofer bord, ha estat usat en jardineria des de l’antiguitat per la seva ombra i la seva floració, generalment rosa porpra, però blanca en algunes varietats.

    Els fruits han estat usats tradicionalment en medicina popular.

    Les flors, de gust agredolç, s’utilitzen per fer amanides i bunyols i també s’escabetxen amb vinagre, de manera semblant a com es fa amb les tàperes.

    És molt resistent a la sequera, però molt sensible als atacs d'alguns insectes.

    Es recomana no podar l'arbre fins passada la floració (les flors apareixen a les branques velles).

    Història i curiositats: 

    El nom científic Cercis siliquastrum deriva del grec κερκίς, “llançadora (de teler)”, i del llatí siliqua, “garrofa”, amb el sufix –astrum, “semblant a”, en referència al fruit en tots dos casos. Bona part dels noms populars amb què és conegut fan referència a la llegenda segons la qual Judes Iscariot s’hauria suïcidat penjant-se d’un aquests arbres.

    L’arribada a Europa es produí vers l’any 1200 a França portat pels croats. La difusió al continent europeu va ser molt ràpida i als segles XVI i XVII va aparèixer amb freqüència als herbaris.

    Més informació: 

    LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. (2 vol.) Madrid: Mundi-Prensa, 2001

    THE ROYAL HORTICULTURAL SOCIETY. Enciclopedia de plantas y flores. Barcelona: Grijalbo, 1996

    http://www.rhs.org.uk